Els éssers humans tenim la capacitat de veure en estereopsis gràcies a que tenim dos ulls. Aquesta visió tridimensional s’aconsegueix quan som capaces d’integrar en una sola imatge, en relleu i amb suficient profunditat, les dues imatges que ens arriben de cadascun dels nostres ulls. Els ulls es dirigeixen i miren sempre al mateix lloc, permetent així que el cervell processi la informació rebuda i la interpreti.
El fet d’obrir els ulls i veure una sola imatge és una cosa que tenim tan normalitzat que no som conscients de la perfecta coordinació necessària perquè això succeeixi. En aquest procés estan implicats còrnia, cristal·lí, músculs intraoculars i extraoculars, nervi òptic i cervell. Un problema en qualsevol d’aquests components pot ocasionar visió doble o diplopia.
Què és llavors la diplopia? Una alteració visual que consisteix en la percepció de dues imatges referides a un mateix objecte. Pot ser associada a un sol ull (diplopia monocular) o als dos (diplopia bi-ocular), i pot donar-se de manera puntual o aparèixer de forma continuada.
Segons el lloc en el qual apareix la imatge duplicada, es pot classificar en diplopia horitzontal (les dues imatges se situen en el pla horitzontal), diplopia vertical (se situen en el pla vertical) o diplopia diagonal. Així mateix, la diplopia pot ser homònima (si la desviació és convergent, homolateral) o creuada (la desviació és divergent, heterónima).
Les possibles causes que originen diplopia són nombroses i variades:
- Error de refracció no corregit.
- Defecte corneal (llàgrima irregular, ull sec, queratocono, leucoma…).
- Opacitat de mitjans (cristal·lí, càpsula posterior…).
- Post-cirurgia.
- Traumatismes.
- Paràlisis de nervis oculars.
- Problemes musculars.
- Estrabisme.
- Malalties neurològiques o tiroidals.
- Problemes cerebrals o del nervi òptic.
Habitualment el tractament d’aquesta patologia té efectes positius en la disminució dels símptomes presentats. És important acudir a l’especialista, ja que la visió doble pot suposar una disminució important de la qualitat de vida en dificultar la realització d’activitats diàries, produint així una incapacitació del pacient. L’especialista s’encarregarà de detectar com és l’origen de la diplopia i valorarà el tractament més adequat en funció del grau de desviació i les característiques d’aquesta.
Els diferents tractaments possibles van des de l’ús d’un pegat oclusor, lents especials, ús de prismes, exercicis visuals o fins i tot cirurgia.